dilluns, 16 de març del 2026

Guanyadora

He guanyat el II Premi de Novel·la Històrica “Cavall Bernat” d’Oliva amb l’obra Revoltats pel destí. L’obra es presentarà el dijous 23 d’abril, Dia del Llibre, al Museu Casa Maians d’Oliva (la Safor), en un acte organitzat per Edicions del Sud.

L’editorial assenyala que “Revoltats pel destí és una novel·la ben documentada, amb una estructura clara, un estil fluid i un tema que sempre ha despertat molt d’interés: el bandolerisme valencià del segle XIX”. A més, continua, el nou treball de Lourdes Boïgues, “de lectura amena, té personatges potents, especialment els femenins”. Així, “amb un llenguatge senzill i proper, Revoltats pel destí és un relat sòlid que fusiona la realitat i la ficció amb equilibri i coherència, de tal manera que fa reviure el passat amb rigor històric a través d’una narració àgil i accessible”, remarca.

Lourdes Boïgues ofereix “un atractiu relat i descriu, amb tota classe de detalls, les circumstàncies personals de cada un dels personatges principals i els motius que els van obligar a posar-se a viure al marge de la llei”, indica Edicions del Sud.

Així mateix, explica: “Revoltats pel destí està ambientada en la Valldigna de mitjan segle XIX. Conta la història d’una colla de roders que va operar a la zona en temps del regnat d’Isabel II. Tudó, Cataplau, Ferrús, Punyalet i el Bessó formen la quadrilla i tenen atemorida la gent de la Valldigna i dels pobles de la contornada. Són cinc homes sense escrúpols a l’hora de triar les seues víctimes i d’emportar-se el botí. Però la seua gosadia i les ànsies de diners desperten la ira no sols de les autoritats, sinó també dels habitants de la vall. 


dimecres, 4 de març del 2026

La guerra mata

Lectors i lectores,

A través de les meues obres i publicacions m'haureu arribat a conèixer. 

No caldria, doncs, que pujara altre post per a fer-vos saber que estic totalment en contra de qualsevol conflicte bèl·lic.  Però la situació mundial em provoca molta preocupació i tristesa. 

Crec que els problemes poden solucionar-se amb el diàleg. La violència mai es justifica amb més violència. El poder no s'ha alçar sobre cadàvers.

Si rebutgem qualsevol producte que mata (tabac, alcohol o aliments tòxics), per què tolerem la guerra? Totes les persones sabem que la guerra és la maquinària més mortífera que existeix! Però no l'eradiquem.

Sí, la guerra mata. MATA. MATA!

Per si algú encara creu que morir en la guerra dóna honor i glòria, us recomane que llegiu: 

"Johnny va agafar el fusell", de Dalton Trumbo.

Veureu que no hi ha res de gloriós en morir destrossat per una bomba en el camp de batalla. O tornar mutilat a casa. 

Si preferiu música, escolteu "Born In the USA", de Bruce Springsteen.

La guerra és un engany!

La guerra és el gran invent per a matar innocents amb absoluta impunitat. Vols participar en el joc dels poderosos?

                            No a la guerra. 









diumenge, 15 de febrer del 2026

Curt, però intens


L'altre dia em preguntava una amiga: qui i per què va decidir que febrer seria el mes més curt de l'any? No vaig saber donar-li una resposta clara, tot i que intuïa que la raó devia ser astronòmica i que venia d'antic. 

Ens posàrem a raonar sobre el tema mentre passejàvem. Haguérem pogut passar una estona pensant en la qüestió. Però, de sobte, ella va traure el mòbil i va buscar la resposta en Internet. Tot clar. 

Fi de la conversa? No, vam canviar de tema. Crec que vam parlar de roba i preus. 

Hui en dia les converses són així. Breus, canviants, i si dubtem de res, ens salva Internet. Poc importa qui ha posat la informació en la gran xarxa.

Afortunadament, per a combatre la immediatesa i la manca de raonaments, tenim els llibres. No qualssevols.  Bons exemplars. Bones lletres que ens facen pensar. Com "Espàrtac", de Howard Fast, totalment recomanable i actual. Conta el declivi d'una civilització que pareixia inamovible i la rebel·lió dels més febles.

Febrer pot ser curt, sí, però molt interessant. Com la vida i la saviesa. Únicament la ignorància és infinita.








diumenge, 25 de gener del 2026

Quatre al moment

L'havien ensenyat a mirar sempre endavant. Però un dia va girar el cap... i li va caure a terra.

Havia decidit no eixir més de casa: el món era inhòspit. Va rodar la clau i va engoliser-la. Quan es va donar la volta, el lladre feia cara d'astorat.

Pressumia de tindre un jardí ple de roses, però mai el visitava per por a clavar-se una espina.

Per fi li havien encarregat una obra! Li pagarien segons les paraules escrites! En llegir el contracte, però, li eixiren les llàgrimes: microrelat de 15 caràcters amb espais inclosos.



dilluns, 5 de gener del 2026

Què faria Gandhi?

Quan tenia 14 anys, vaig guanyar el segon premi literari en un concurs organitzat per l'IES Jaume I I el Just. La meua obra era un relat breu sobre la pau.

En el relat un grup d'individus recorre el món i el veuen totalment despoblat i destruït. Disserten sobre com s'ha arribat a eixe punt. Guerra, mal ús dels recursos naturals, ambició, mandataris ineptes, etc. Estan tristos, desesperats. No hi ha marxa enrere, què faran? Finalment descobreixen que ells mateixos estan morts, que són esperits. Quan ja es disposen a buscar un lloc on ser soterrats, veuen arribar volant un colom blanc amb una branqueta d'olivera al bec.

La professora de literatura em va citar per a felicitar-me i preguntar-me la meua font d'inspiració. Li vaig dir que només veient les notícies i pensant com acabaríem, el relat va ser fàcil de construir. A Maria Jesús li vaig donar llàstima i em recomanar que llegira la biografia de Gandhi. Em fa faltar temps per a fer-li cas, corrent a la biblioteca de l'institut.

40 anys després continue preocupada per la situació mundial i pensant que el pacifisme és la solució. La guerra mai comporta la pau, són paraules antònimes. Conceptes contradictoris.

Llegiu Gandhi i reflexioneu.





dimarts, 30 de desembre del 2025

2026, esperança o no res.

Ja el tenim ací, s'acosta content i segur. Desdenyant el seu predecessor. És l'any 2026, nou, brillant, enlluernador... 

No sap que nosaltres encara estem ficats en 2025, processant tot el que hem viscut. Els bons moments i els roïns. Dubtant entre oblidar o recordar. Tirar o guardar. Retindre o despatxar 

Una mica d'enyorança, altra d'emoció, fins i tot temor... Moltes sensacions per a processar.

Però ningú pot evitar que 2025 se'n vaja i que li done pas a 2026. Per això no ens queda altre remei que tindre esperança.

Esperar que el món millore, que es complisquen els nostres anhels, que 2026 siga benevolent amb nosaltres.

O això o no res. Esperança.




dilluns, 1 de desembre del 2025

Confessions als vint anys

20 anys després d'haver publicat la meua primera novel·la, faré un repàs de la meua trajectòria.

Vaig començar a escriure històries quan només tenia 9 anys, eren contes i obres de teatre curtes. No se'm passava pel cap ensenyar-les als altres, tampoc publicar. Escriure era un passatemps per a mi. L'idioma que usava era el castellà, perquè era l'únic que estudiàvem a l'escola.

Als 14 anys, animada per les meues amigues, vaig participar en un concurs literari a l'institut i vaig guanyar el segon premi, que va ser un txec per a gastar en música i llibres. La professora de Literatura en va felicitar personalment.

He d'aclarir que estant al tercer curs de l'institut, vaig començar a escriure en valencià gràcies a  un professor, Toni Garcia. Ell em va fer veure com d'important i bonica era la meua llengua materna.

Als 18 anys vaig tindre l'ocasió de publicar un conte en la revista de festes del meu poble gràcies a la bibliotecària, Luisa Palomares. Les crítiques rebudes foren molt bones. Que la gent em parara pel carrer, m'omplia de satisfacció.

Les meues obres anaven creixent en llargària i complexitat. Però en aquell temps no em vaig plantejar  editar-les. Ho ignorava tot sobre el mercat literari, em mancava assessorament i tampoc em considerava escriptora professional.

Mentrestant, la vida passava: vaig estudiar una carrera universitària, vaig conèixer la meua parella, vaig posar-me a treballar i vaig tindre fills. Però sempre amb la literatura al meu costat, llegint i escrivint.

Va ser als 30 anys quan vaig tindre la sort de confiar en Víctor Mansanet i Boïgues, un autor del meu poble que vivia a València, com jo.

Li vaig deixar que llegira una obra i em va encoratjar a enviar-la a algun concurs. Igualment, em va donar a conéixer altres autors i em va acompanyar a una editorial (Bullent).

L'any 2004, Víctor em va incloure en un projecte literari. Era un recull de contes que es publicaria i es regalaria per Nadal en les llibreries. Fou el meu inici oficial.

L'any 2005 vaig quedar finalista en el Premi de Narrativa Infantil Carmesina. Així em publicaren Estel estel·lar.

L'any 2006 vaig guanyar el mateix premi amb La taverna del bandoler.

I ja no vaig parar de publicar, gràcies a 6 premis seguits, acabar finalista en altres certàmens i rebre algun encàrrec editorial.

M'havia fet un nom i un lloc en la literatura infantil/juvenil.

Era un goig acudir als actes promocionals, visitar escoles, ajuntar-me amb professionals de renom... Recorde especialment la participació en la Fira de Bolonya l'any 2010. O el premi Jaume II que m'atorgà l'Ajuntament de Simat de la Valldigna l'any 2019.

Per cert, l'any 2018 vaig publicar Fills de la fam. La meua primera obra per a persones adultes. Un nou repte que va eixir bé. Les vendes de l'obra continuen.

Ara ja tinc 3 llibres per a públic adult. Però no he tancat la porta als xiquets i xiquetes. Mil idees bullen al meu cap, algunes del gènere LIJ.

20 anys i 22 obres han passat.

Les coses han canviat molt des de l'inici. L'altre dia ho parlava amb l'escriptora Maria Carme Arnau. Sembla més complicat editar en bones condicions ara que mai.

Hi ha molts factors en contra: la falta de filtre en la qualitat de les obres, per exemple; o que les editorials tradicionals han sigut engolides per grans empreses i tenen una plantilla fixa d'autors, no arrisquen; els premis són armes de doble cara que usen algunes  editorials i, si no els guanyes, no públiques; les promocions són salvatges i et lleven temps de creació; l'actual política va en contra del valencià... i un llarg etcètera de circumstàncies.

Sols ens salva l'amor a la nostra llengua i a la literatura. Per això continuem creant i escrivint. I per la satisfacció d'escoltar a algun lector  o lectora quan diuen que han passat bons moments gràcies als nostres llibres.

Així que llarga vida a la literatura en valencià, a pesar de tot.








 

Col·laboradors