dilluns, 5 de gener del 2026

Què faria Gandhi?

Quan tenia 14 anys, vaig guanyar el segon premi literari en un concurs organitzat per l'IES Jaume I I el Just. La meua obra era un relat breu sobre la pau.

En el relat un grup d'individus recorre el món i el veuen totalment despoblat i destruït. Disserten sobre com s'ha arribat a eixe punt. Guerra, mal ús dels recursos naturals, ambició, mandataris ineptes, etc. Estan tristos, desesperats. No hi ha marxa enrere, què faran? Finalment descobreixen que ells mateixos estan morts, que són esperits. Quan ja es disposen a buscar un lloc on ser soterrats, veuen arribar volant un colom blanc amb una branqueta d'olivera al bec.

La professora de literatura em va citar per a felicitar-me i preguntar-me la meua font d'inspiració. Li vaig dir que només veient les notícies i pensant com acabaríem, el relat va ser fàcil de construir. A Maria Jesús li vaig donar llàstima i em recomanar que llegira la biografia de Gandhi. Em fa faltar temps per a fer-li cas, corrent a la biblioteca de l'institut.

40 anys després continue preocupada per la situació mundial i pensant que el pacifisme és la solució. La guerra mai comporta la pau, són paraules antònimes. Conceptes contradictoris.

Llegiu Gandhi i reflexioneu.





dimarts, 30 de desembre del 2025

2026, esperança o no res.

Ja el tenim ací, s'acosta content i segur. Desdenyant el seu predecessor. És l'any 2026, nou, brillant, enlluernador... 

No sap que nosaltres encara estem ficats en 2025, processant tot el que hem viscut. Els bons moments i els roïns. Dubtant entre oblidar o recordar. Tirar o guardar. Retindre o despatxar 

Una mica d'enyorança, altra d'emoció, fins i tot temor... Moltes sensacions per a processar.

Però ningú pot evitar que 2025 se'n vaja i que li done pas a 2026. Per això no ens queda altre remei que tindre esperança.

Esperar que el món millore, que es complisquen els nostres anhels, que 2026 siga benevolent amb nosaltres.

O això o no res. Esperança.




dilluns, 1 de desembre del 2025

Confessions als vint anys

20 anys després d'haver publicat la meua primera novel·la, faré un repàs de la meua trajectòria.

Vaig començar a escriure històries quan només tenia 9 anys, eren contes i obres de teatre curtes. No se'm passava pel cap ensenyar-les als altres, tampoc publicar. Escriure era un passatemps per a mi. L'idioma que usava era el castellà, perquè era l'únic que estudiàvem a l'escola.

Als 14 anys, animada per les meues amigues, vaig participar en un concurs literari a l'institut i vaig guanyar el segon premi, que va ser un txec per a gastar en música i llibres. La professora de Literatura en va felicitar personalment.

He d'aclarir que estant al tercer curs de l'institut, vaig començar a escriure en valencià gràcies a  un professor, Toni Garcia. Ell em va fer veure com d'important i bonica era la meua llengua materna.

Als 18 anys vaig tindre l'ocasió de publicar un conte en la revista de festes del meu poble gràcies a la bibliotecària, Luisa Palomares. Les crítiques rebudes foren molt bones. Que la gent em parara pel carrer, m'omplia de satisfacció.

Les meues obres anaven creixent en llargària i complexitat. Però en aquell temps no em vaig plantejar  editar-les. Ho ignorava tot sobre el mercat literari, em mancava assessorament i tampoc em considerava escriptora professional.

Mentrestant, la vida passava: vaig estudiar una carrera universitària, vaig conèixer la meua parella, vaig posar-me a treballar i vaig tindre fills. Però sempre amb la literatura al meu costat, llegint i escrivint.

Va ser als 30 anys quan vaig tindre la sort de confiar en Víctor Mansanet i Boïgues, un autor del meu poble que vivia a València, com jo.

Li vaig deixar que llegira una obra i em va encoratjar a enviar-la a algun concurs. Igualment, em va donar a conéixer altres autors i em va acompanyar a una editorial (Bullent).

L'any 2004, Víctor em va incloure en un projecte literari. Era un recull de contes que es publicaria i es regalaria per Nadal en les llibreries. Fou el meu inici oficial.

L'any 2005 vaig quedar finalista en el Premi de Narrativa Infantil Carmesina. Així em publicaren Estel estel·lar.

L'any 2006 vaig guanyar el mateix premi amb La taverna del bandoler.

I ja no vaig parar de publicar, gràcies a 6 premis seguits, acabar finalista en altres certàmens i rebre algun encàrrec editorial.

M'havia fet un nom i un lloc en la literatura infantil/juvenil.

Era un goig acudir als actes promocionals, visitar escoles, ajuntar-me amb professionals de renom... Recorde especialment la participació en la Fira de Bolonya l'any 2010. O el premi Jaume II que m'atorgà l'Ajuntament de Simat de la Valldigna l'any 2019.

Per cert, l'any 2018 vaig publicar Fills de la fam. La meua primera obra per a persones adultes. Un nou repte que va eixir bé. Les vendes de l'obra continuen.

Ara ja tinc 3 llibres per a públic adult. Però no he tancat la porta als xiquets i xiquetes. Mil idees bullen al meu cap, algunes del gènere LIJ.

20 anys i 22 obres han passat.

Les coses han canviat molt des de l'inici. L'altre dia ho parlava amb l'escriptora Maria Carme Arnau. Sembla més complicat editar en bones condicions ara que mai.

Hi ha molts factors en contra: la falta de filtre en la qualitat de les obres, per exemple; o que les editorials tradicionals han sigut engolides per grans empreses i tenen una plantilla fixa d'autors, no arrisquen; els premis són armes de doble cara que usen algunes  editorials i, si no els guanyes, no públiques; les promocions són salvatges i et lleven temps de creació; l'actual política va en contra del valencià... i un llarg etcètera de circumstàncies.

Sols ens salva l'amor a la nostra llengua i a la literatura. Per això continuem creant i escrivint. I per la satisfacció d'escoltar a algun lector  o lectora quan diuen que han passat bons moments gràcies als nostres llibres.

Així que llarga vida a la literatura en valencià, a pesar de tot.








 

diumenge, 9 de novembre del 2025

Novembre, la força literària

Novembre és el meu més preferit, no perquè jo haja nascut el dia de Tots Sants, sinó perquè ens mostra la tardor en tot l'esplendor. 

A més, literàriament li trac molt de profit. Enguany acabaré d'escriure la meua última novel·la en novembre. Tinc una visita a una escola, a més d'una ruta i un club de lectura amb el llibre "Era foraster, i em vau acollir".

Participe també en dos jurats de concursos literaris, dels quals anireu sabent l'evolució.

I ja he pensat en nous projectes: una novel·la infantil i altra per a públic adult.

Com veieu, sóc de tardor, sóc de novembre.



dissabte, 4 d’octubre del 2025

Tardor, el desfici

Records i pensaments.

Ànsies, desfici.

La tardor és present 

amb gran desficaci

Bufa el vent

i el sol ja ix.

Plou, el diluvi.

Em pose i em lleve.

Temps de canvi

i hores curtes.

Desfici, desfici.






dijous, 4 de setembre del 2025

L'aniversari del foraster

Ara en setembre el llibre "Era foraster, i em vau acollir" compleix un any de vida. Han sigut onze mesos intensos de promoció i un de descans.

El llibre va ser pensat com un homenatge a la meua terra. Valldigna, un clot natural en forma de ferradura que dóna a la mar.

També va ser producte d'una intensa labor d'investigació i recerca, seguida del procés de creació. Tres anys d'escritura que se'm van fer curts. El resultat em va omplir de satisfacció, fins al punt que no sé si tornaré a crear una obra igual.

La promoció va començar a Barcelona, va interrompre's amb la DANA de 29 d'octubre de 2024 i va continuar amb molta voluntat de véncer el dolor de la mort del meu gendre.

Ara comença el seu segon any, més tranquil, i espere que molt profitós en lectures i vendes.

Prompte farem una nova ruta literària i tot el que vaja sortint. 

El foraster continua caminant.





dissabte, 23 d’agost del 2025

Inoblidable (lletres fresques)

Havia decidit que aquell estiu seria inoblidable i ho va aconseguir.

En arribar a casa i desfer les maletes, va traure el quadre del Louvre. Què podia fer amb aquella magnífica obra d'art?

Vendre-la era impossible.  I penjar-la a les parets de casa també. 

Finalment, va posar el llenç de Monet sota les estovalles de la taula del saló. Així sempre el tindria prop i se sentiria afortunada.

Impossible oblidar les vacances a París ni el robatori que havia planificat amb ajuda de la IA.





Col·laboradors